Sis veus en argila: explorant la identitat, el lloc i el procés

A la Corrie Bain International Ceramics School creiem que l’argila expressa molt més que forma i funció: també guarda històries sobre qui la treballa, la seva pràctica i les seves fonts d’inspiració. Amb motiu del Black History Month, presentem sis ceramistes amb pràctiques que dialoguen amb la identitat, el lloc, el patrimoni i la materialitat de la mateixa argila. Provenen de tota la diàspora africana i del continent, i la seva obra mostra com la ceràmica pot ser profundament personal i política

Anina Major

Anina Major és una artista visual nascuda a Nassau (Bahames) l’obra de la qual investiga el jo, el lloc i el desplaçament a través de la ceràmica, el teixit i la instal·lació. La seva tècnica de “trenar” argila (o teixir tires d’argila) s’inspira directament en el trenat de palla que va presenciar mentre creixia, especialment el de la seva àvia, que feia cistelles per vendre al mercat de la palla. En una entrevista, la Major aprofundeix en el tema del teixit en la seva obra:

«M’agrada el gest simbòlic de teixir i allò que significa per als venedors de palla bahamesos que treballen d’aquesta manera. Penso en com es tracta d’una performance molt més àmplia. Quan mires la història d’aquest ofici i com està infravalorat fins i tot per les persones que el practiquen, vaig voler buscar altres formes en què pogués ser significatiu. M’interessa com aquest acte o llenguatge del teixit pot comunicar de maneres que no s’han intentat abans.

Es creu que la història d’aquesta tècnica prové de persones esclavitzades que van ser transportades d’Àfrica al Carib. Així que, quan penso en el fet que aquest llenguatge o aquest gest del teixit té una història amb capes en si mateix, això em fascina. Em fascina el meu llinatge amb això i com puc utilitzar aquesta tècnica per parlar de les meves experiències viscudes sense paraules».

L’obra de la Major està arrelada en la nostàlgia, la identitat i la tensió de viure lluny d’un lloc pel qual se sent profundament. Les seves peces abasten des de vasos de mà fins a instal·lacions i performances de gran format. El mètode de teixir l’argila, combinant-la amb fragments, petxines, vidre de mar o ceràmica triturada, dona lloc a obres que parlen de permanència, fragilitat, pèrdua i restauració.

Llegeix més sobre la seva obra.

Adeoti Azeez Afeez

Des de Nigèria (estat d’Oyo, treballa a Lagos), Adeoti Azeez Afeez és un ceramista que se centra en l’esgrafiat: raspar una superfície d’argila recoberta amb engalba per revelar-hi colors contrastants a sota.

La seva obra està modelada per l’herència ioruba i la reflexió personal, fent servir motius tradicionals i elements figuratius per connectar el tema amb el mitjà. Per exemple, en un gerro va representar la seva mare mitjançant esgrafiat, dibuixant-ne la imatge com una manera de situar la dona i la terra com a fonts de vida.

«La meva trajectòria com a ceramista de l’esgrafiat gira entorn de la dansa intricada de revelar colors contrastants sobre argila recoberta amb engalba», explica. «A través del delicat art del ratllat creuat, dono vida a les meves obres, infonent-los profunditat, to i clarobscur. La meva inspiració artística és una fusió de dues forces poderoses: les meves arrels ioruba i una profunda autoconsciència. Extrec del ric tapís de les tradicions ioruba, incorporant elements d’identitat i introspecció a cada peça. Aquest joc entre allò cultural i allò personal impregna el meu art d’una vitalitat única, establint ponts entre el patrimoni i l’autoexpressió».

Les seves peces solen presentar una textura rica, un patró marcat i contrast, i sovint juxtaposen un vocabulari visual tradicional amb formes contemporànies. Inviten l’espectador a veure tant allò visible com allò revelat: la superfície i la profunditat.

Mira més del seu treball a Instagram.

Chris Bramble

Chris Bramble és un terrisser i artista ceràmic amb seu a Londres l’obra del qual combina formes tornejades, modelatge a mà, talles i elements figuratius. La seva pràctica està informada tant per la seva herència africana com per tradicions visuals europees.

Després de graduar-se a la Glasgow School of Art, Bramble va passar una temporada a Zimbabwe, on va treballar en un taller aprenent a tallar pedres semiprecioses. «Això va alimentar la meva pràctica ceràmica quan vaig tornar a Anglaterra», explica. «La meva obra es va tornar més figurativa i vaig començar a combinar elements escultòrics construïts a mà amb peces tornejades. Considero cada peça que faig com a individual, de manera que no hi ha un procés mental rígid; és molt orgànic».

Les seves peces sovint inclouen rostres o torsos esculpits que emergeixen d’atuells, o formes amb incisions decoratives, patrons i motius que al·ludeixen a aspectes ocults de la cultura negra i de l’experiència viscuda. Descriu el seu procés com a meditatiu: capturar el ritme, l’esperit, el batec de les persones del seu entorn. «M’inspira la vida quotidiana», explica, «i m’encanta treballar al costat de tota mena de gent. Això em va portar a muntar un estudi a Londres per compartir les meves habilitats amb altres i, amb el temps, treballar amb la meva filla. Per a mi, ensenyar és tan important com la meva pròpia pràctica i la meva recompensa més gran és veure triomfar aquells a qui he ensenyat».

Per a en Chris, l’argila no és només forma, sinó diàleg: entre cultures, entre el creador i la comunitat, entre mestre i alumne.

Mira més de la seva obra al seu lloc web.

Syd Carpenter

Syd Carpenter és una escultora i ceramista afroamericana l’obra de la qual sovint dialoga amb el paisatge del jardí i amb temes de cura i criança. Inspirada per la seva mare i la seva àvia, totes dues mestres jardineres, la seva obra respon a les granges i els jardins afroamericans.

«Vaig començar a observar els jardins i els jardiners i a pensar: bé, quina és la meva història com a afroamericana a la terra d’aquest país?», explica la Syd. «I això és realment important perquè hi ha idees preconcebudes sobre els afroamericans a la terra, principalment al voltant de la qüestió i la situació de l’esclavitud. I després d’això, hi va haver l’aparceria. Així que, en general, ser a la terra s’associava amb una experiència negativa. I jo sabia, per la meva àvia i per la meva mare, que ser a la terra, tenir la seva pròpia terra i produir aliments i jardins ornamentals era quelcom que els aportava molta alegria. Així que sabia que aquell [patiment] no podia ser el cas de tothom».

Per a la Carpenter, el jardí no és només escenari, sinó metàfora: parla del refugi, de les contradiccions en allò que sembla tranquil però conté vida, decaïment, tensió. «Penses en un jardí com en un refugi de bellesa i d’ordre», diu. «Però hi ha problemes de la vida real desplegant-se. Ruptura. Discòrdia. Violència. Totes aquestes coses que no esperaries que passessin en un jardí». Els seus gerros i atuells sovint presenten formes que al·ludeixen al moviment i a la vida, a les relacions internes entre natura, família i memòria. Detalls concrets de les diferents granges que va visitar en la seva recerca són seleccionats i capturats en argila.

L’obra de la Carpenter fa de pont entre allò funcional i allò escultòric i guarda històries de cura: tenir cura de la malaltia d’un germà, cura de la terra, cura de les històries. El jardí es converteix en un lloc de testimoni i supervivència.

Mira més de la seva obra aquí.

Ranti Bam

anti Bam, nigeriana de naixement i establerta al Regne Unit, crea atuells de marcada textura, sovint colorits, que acostumen a combinar bases tornejades amb treball de planxes i peces en collage; però el seu camí cap a la ceràmica va ser sinuós.

La Bam sempre va saber que volia fer coses i va pensar que un curs de disseny era la millor manera d’aconseguir-ho. Després del seu màster de recerca en projectes, es va inscriure en un curs de ceràmica al City Lit, a Londres. «Estic molt contenta d’haver trobat el material amb què expressar-me», diu. «Per a mi, l’argila és una cosa metafísica. És un regal».

La seva obra fa referència a patrons tèxtils, al treball amb engalbes i a engalbes tenyits, i s’inspira en la connexió i la comunicació. «Parlem per abastar les nostres vivències en una cosa tangible, per compartir. La meva feina conté metàfores que puc mostrar als altres», explica. Sovint treballa de manera intuitiva: «Es tracta de dir-li a l’argila: “mostra’m de què ets capaç! On podem anar plegades?”», diu. «Per a mi és important poder treballar amb llibertat, amb rapidesa i deixar que les coses flueixin».

La seva feina posa en primer pla la narrativa i examina la semiòtica del femení a través del prisma de tradicions artesanals provinents de Lagos, Londres i més enllà. Les superfícies poden quedar sense esmaltar o lleugerament esmaltades; les textures evoquen el teixit, el moviment i el cos. La Bam porta els seus materials al límit (per exemple, coent la terracota a alta temperatura i utilitzant engalbes/tints) per accentuar no només el color, sinó també la qualitat tàctil, la calidesa i una sensació de vida.

Mira més de la seva obra a Instagram.

Winnie Owens-Hart

Winnie Owens-Hart és una ceramista i docent l’obra de la qual està profundament influïda per les tradicions terrisseres de l’Àfrica Occidental —en particular tècniques de Nigèria i Ghana—, i també modelada per l’exploració de la forma, la memòria cultural i la identitat. Va estudiar ceràmica al Philadelphia College of Art, però es va sentir frustrada pel pla d’estudis limitat. «La meva missió aleshores, als vint-i-pocs, era visitar tots els països del continent africà», recorda, «després portar tota la informació de tornada i que sabessin que en la ceràmica hi havia alguna cosa més enllà de l’art asiàtic i de Wedgwood».

Els seus aprenentatges a Nigèria i Ghana van marcar el seu enfocament tècnic per construir atuells, i la seva obra explora tradicions afroamericanes i temes socials, tant personals com universals. En una sèrie de llarga durada, Little Women, aborda la mutilació genital femenina juntament amb el consol i el dol. «Deixaré de fer-les quan deixin de mutilar les dones», afirma Owens-Hart, «però van de molt més que això. En alguns casos estan dissenyades perquè, si les empenys una mica, es balancegin. Les dones bressen els seus nadons per calmar-los i bressen el seu cos quan estan de dol. Parlen de coses que les dones fan arreu del món».

Una altra sèrie porta per títol African American Women. Aquestes obres escultòriques de gran format solen presentar figures parcials i exploren la història, la tradició i la memòria des d’una perspectiva personal i també social.

Explora la seva obra aquí.

L’argila com a mitjà d’expressió

Allò que connecta aquestes creadores i creadors va més enllà de la raça o del bagatge cultural: és la manera com cadascú utilitza l’argila no només per fer atuells o formes, sinó per transmetre relats i preservar una herència cultural. Porten el llinatge, les històries interrompudes, la vida quotidiana, l’emoció i el lloc a la seva obra ceràmica.

Per a l’alumnat i les persones que creen a Corrie Bain, hi ha lliçons de tècnica, d’intenció i de com la identitat pot quedar incrustada en la forma:

• Escoltar els materials: molts d’aquests artistes parlen de deixar que l’argila “faci el que vol”; treballar de manera intuïtiva i abraçar la imperfecció.
• Superfície, escultura i traç comuniquen significat: esgrafiat, talla, textura, petxines, fragments: totes aquestes superfícies porten simbolisme.
• Transmissió: molts combinen la creació amb la docència, el treball comunitari i la preservació de tradicions artesanals.
• Equilibri entre utilitat i escultura: moltes obres habiten aquest llindar entre l’objecte que s’utilitza i l’objecte que es contempla.

Aquestes i aquests artistes ja dibuixen un territori més ric i matisat de la pràctica ceràmica negra. Esperem que t’inspiri a explorar la seva obra, a reflexionar sobre la teva pròpia pràctica, a plantejar-te preguntes sobre identitat, lloc i relat, i a explorar com l’argila pot actuar no només com a material, sinó com a mitjà de memòria i pertinença.